Empremtes

Las palabras caminan latiendo.
EDUARDO GALEANO

Camina amb el cor
qui escriu les petjades de l'ànima
i marca el seu rostre en cada paraula.

Refugi

Els teus ulls tancant-se,
endinsant-se en la necessitat
de niar entre el muscle i el coll.
«Ens fan fora de casa», em dius,
i els ulls apagant els llums,
abaixant les persianes,
barrant les finestres i les portes,
cercant refugi
a l'escalf de la pell i les brases
en la llar d'una mirada.


Samira, el vent

Samira té un dolor a dins que no la deixa dormir, o més aviat un somni de mans urgents que persegueixen finestres a l'horitzó. Les finestres de Samira són estrelles en el pou de la nit per on cau el seu present. Ella desplega les ales trencades de les mans i amb un pinzell traça la caiguda, les línies del seu sofriment tot esgarrant la tela nocturna de l'ànima. La caiguda esdevé traç, i el traç és el seu salt, el seu gest de lluita solitària contra l'ordre establert del seu jo. Perquè ella viu lligada a la seua condició de família humil, sense mare, i sobretot perquè ella ha nascut a l'altra banda del mar.
Samira intenta escapar de l'angoixa sota una aranya de cabells que li empresona el pensament, però dos sols negres es ponen sota les barques pintades a les parpelles. La tristesa deu ser aquesta mirada clivellada i Samira fragmentada, i aquest bocí de mar que no aconsegueix sostindre la nit ni la barca i regalima cap al clotet de la galta.
Samira sent l'opressió en les marques roges dels dits, el desesper d'un colp de puny al vidre fràgil dels somnis. Però se sap lliure com l'art i, en un moviment de canell i una alenada, troba una escletxa amb una boca de fum, deslliga una baula de la cadena de les seues pors i enlaira el seu cos de vent que escampa la possibilitat d'un cel tot de finestres obertes. En l'acte íntim de dibuixar, Samira ens colpeix i ens fa més lliures perquè se'ns emporta amb ella, vent que ens fa volar.


Samira


El pont de les lletres


Els habitants d’Isfahan coneixen bé el seu tresor, i saben que la millor manera de guardar-lo és compartir-lo; perquè saben que el poble que aïlla la seua pròpia història construeix miratges d'un present sobre el desert de l’oblit. Per això, cada nit de l’any les seues gents acudeixen a la cicatriu oberta del riu Zayandeh per a recordar d’on vénen i no oblidar quina és la seua ferida. Sota els arcs del pont de Khaju, fan rogles i recuperen les veus del temps. Un rere altre, canten a cappella els versos dels poetes perses, perquè en aquest oasi els poetes encara basteixen ponts que comuniquen amb els viaranys dels seus orígens. Cada nit el pont de les lletres encén el foc de la memòria i, a la intempèrie, les veus del vent atien la flama en la nit del temps. Un viatger immòbil, a Isfahan, descobreix quantes estrelles travessa sota l'encanteri d'aquest pont.



Pont de Khaju, a Isfahan 

Martingala

Al galop
alces la veu al vent
i oneges el significat de la llibertat.

Al galop
cavalques la paraula
i esdevens genet de la teua vida.

Al galop
mentre les mans que modelen el vent
t’embriden perquè no alces massa el cap.



Lucía Sáez. La SubTerránea

Cossinogues

Els llampecs de les mans del record
em fan cossinogues
a les meues costelles d’arbre d’hivern.


En el lloc on et vaig perdre
encara et busque a les palpentes,
encara toque el teu perfum:

té el tacte de les migdiades
sense roba a la vora del riu
que baixa pel teu ventre.





Amb pròleg d'Anna Garcia Garay

Pots trobar el llibre ací:

www.alupa.es

Petjada

Hi ha d'haver una petjada
que engendre una paraula que ens explique.

Hi ha d'haver en el ventre
una petjada que ens camine.


Miscarriage

Si acoste l'orella al teu ventre,
m'arriba una remor d'ones,
un parpelleig de nit estrellada
i espurnes de sal.
Bressem un batec,
però en el mateix instant,
en la boca d'un caragol marí
ressona l'embat, contra el teu cos,
d'una vida escopida pel mar.

Recer

Per no deixar-les a la intempèrie, albergo esperances.
FERRAN FERNÁNDEZ

El recer dels que no tenen refugi és

un llençol rebregat en el mar de l'insomni
un camp de mines de futurs rebentats
un desert sota el sol asfixiant de l'abandó.

És un contenidor transitori en els llimbs
un mur de sordesa mundial en construcció
un cos enreixat en el filferro del desesper

i ulls aturats en l'instant d'una explosió
recer de temps que sagna–

i mans perdudes en l'embat de les onades
recer de memòria que s'enfonsa–

ulls i mans urgents a recer de la vida.

Jo voldria escriure amb les seues mans
tot l'aire d'esperança que hi puga cabre
en la paraula intempèrie on sobreviuen;

un vers recer
un poema passaport de benvinguda.




La vila penjant

La boira arriba a Masuleh lenta i llarga com el vol d'una mà sol·lícita. En l'aire que se l'emporta, estén suaument els dits i forja un cos ple de racons i de plecs, un cos sense carrers on aturar-se a somniar. Masuleh, que ara escolta com hi penetra el silenci de la pluja, és una maranya de camins que desapareixen a mesura que hi camines. Rere els passos, els carrers s'enfonsen en el passat i emergeixen teulades entrelligades que pengen d'un fil; teulades carregades de futur on els masulins reparen els malsons de les guerres amb l'art de posar el coneixement amb el cor, i el cor en la paraula. Sobre el llibre obert de les teulades, corregeixen el llenguatge irrespectuós que allunya les cultures i reciten poemes que eixamplen la memòria de les persones lliures. Encara més, quan cau la tarda en la vila penjant, si pares l'orella, pots sentir sobre el terrat les gambades lleugeres dels masulins que transporten, en carretó, els primers aletejos dels somnis. En Masuleh, un viatger immòbil en una teulada és un ocell que veu el trajecte del seu vol.


Masuleh